dijous, 5 de gener del 2012

Etiquetatge accessible (Braille): oportunitat o compromís?

El 30 de novembre del 2011 vaig seure a la fila zero de la jornada “Noves estratègies de comercialització: l’etiquetatge en Braille” celebrada a Tortosa i organitzada per la Diputació de Tarragona. Hi van participar: Paquita Garcia (Associació Catalana de Cecs i Disminuïts visuals), Julio César (Graficas Z, una indústria gràfica dedicada al tema Braille), Antoni Batalla (Nuclis Perifèrics ONCE), Xoán Elorduy (INCAVI) i Jaume Bonet (Celler Comalats, com a experiència de celler).

El Braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil que es representa mitjançant la combinació espacial de fins a 6 posicions en relleu. En el context d’un suport, com per exemple, l’etiqueta d’un vi, la "caixa Braille" és l’espai on s’emplaça la informació. L’objectiu que persegueix l’ús del Braille és molt senzill: fer accessible la presentació i etiquetatge d’un producte a persones cegues o amb deficiències visuals. Ja hi ha un bon nombre d’indústries gràfiques que proporcionen serveis i sistemes per desenvolupar i implantar el Braille, especialment en el cas del vi, sector amb un interès creixent en l’ús d’aquest sistema. La qualitat de l’escriptura i la reproducció del Braille és determinant i per això existeix la Comissió Braille de l’ONCE (etiquetabraile@once.es). Aquest òrgan està a disposició de qualsevol empresa per proporcionar opinió sobre el disseny de la informació en Braille, arribant a certificar si aquesta és llegible i correcta. A nivell de costos, el disseny i implantació del Braille pot suposar un increment del cost comprès entre el 5 i el 20% de l’etiqueta. Assenyalar que l’envàs (per exemple l’ampolla de vidre) també ofereix moltes possibilitat per posar una caixa Braille. Sobre l’etiquetatge accessible, un darrer apunt pràctic: no tot es redueix a l´ús del Braille. Per exemple, si pensem en persones amb deficiències visuals, cal pensar en altres criteris d’accessibilitat, com per exemple la mida de les lletres. Fins aquí les qüestions pràctiques més evidents exposades pels ponents.


Fins a la data el meu coneixement sobre la qüestió era molt superficial, de manera que vaig enfocar la meva comunicació amb la finalitat de desgranar diversos aspectes entorn l’etiquetatge amb l’exemple dels vins DOP i posant l’accent en temes tècnics (normativa), de gerència (política i estratègia corporativa) i de l’àrea del màrqueting. En qualsevol cas, i com miro d’explicar tot seguit, la matèria en qüestió és molt horitzontal i la seva comprensió requereix altes dosis d’empatia i sentit comú.

Imagineu-vos per moments que us posen una vena als ulls. O posem-nos a la pell d’una persona cega de naixement (molt més sensible al Braille, per cert). Com reaccionaríeu davant la quotidianitat? La lluita per la no dependència¸ minimitzar la diferència o inclús neutralitzar-la, serien objectius de qualsevol resposta.

D’altra banda, quins atributs del producte seleccionaríem per incorporar-los en una etiqueta o envàs accessible? Cal ser precís i pràctic, doncs el tamany de la caixa Braille és limitant. No s’ha de deixar cap dubte del producte de que és tracta, així com alguna de les seves característiques més rellevants. Si posem com a exemple el cas del vi, on es poden arribar a manejar tants (o més) atributs com dits tenim a les mans, algú podria arribar a plantejar un autèntic disbarat. També, cal considerar seriosament les possibilitats de la web (accessible) en el desenvolupament d’aquest l’etiquetatge (i la comunicació corporativa, de marca...), podent minimitzar així moltes diferencies. I un cop el producte està al mercat què? Avui, on l’etiquetatge accessible soluciona més la papereta és en l’entorn domèstic. Més si tenim en compte que la compra per internet i entrega a domicili és un canal força utilitzat per les persones cegues. En l’entorn comercial, no hi ha gaire camí recorregut, i potser caldria introduir el concepte del “marxandatge accessible” (per cert, no n’he sentit a parlar mai). Compte amb la pràctica d’un marxandatge separatista, agrupar productes amb etiquetatge accessible pot resultar molt contraproduent. També poden haver solucions tecnològiques com la radiofreqüència, el mòbil..., que segur que poden contribuir a la causa.

Com a valoració final: la implantació del Braille o qualsevol altre sistema d’accessibilitat en la presentació i etiquetatge d’un producte té un marcat accent social. Emprendre el tema sols des de la perspectiva del màrqueting ens proporcionarà un enfocament pobre, incomplert, i segons com, immoral. Crec que és necessari que aquest tema estigui dins de l’”ADN” del negoci, ja sigui en els seus valors corporatius o en l’anomenada RSE (Responsabilitat Social Empresarial). També seria del tot convenient alguna disposició normativa (de caràcter horitzontal) que en regules l’ús o inclús l’estimules. Exposat tot això tant sols vull animar a les empreses, especialment als cellers, a reflexionar sobre el tema i posar fil a l’agulla.