dimecres, 30 de desembre del 2009

Tres vins per celebrar 30 anys

Dissabte, 27 de desembre vaig complir 30 anys. Fer l’aniversari per aquestes dates té mes inconvenients que avantatges però, aquest any el calendari ha estat generós i ha fet coincidir “el dia” en un esplèndid dissabte. L’efemèride ha estat prou important com per fer alguna cosa especial. Així va ser. La meva deformació professional, però sobretot la passió que un sent per la vinya i el vi, ha fet que aquesta celebració esdevingués ideal per destapar tres vins importants. Tres vins que cal saber apreciar. Tres vins pràcticament esgotats en el mercat. Tots tres són mereixedors d’aquesta nota.

L’ Edetària 2005 DO Terra Alta (blanc; fermentat en bota; garnatxa blanca; 13,5% vol.; Edetària) fou escollit per ser un dels vins més vells de Garnatxa blanca de la DO Terra Alta que a la data exhibeix un estil d’elaboració impecablement refinat; mostra un perfil aromàtic inèdit (destaquen les seves notes fumades, de pedra de calar i sílex; de fruita confitada de la terra, el codonyat; en boca cremós, fresc, equilibrat i llarg); i situa la nostra apreciada Garnatxa blanca de la Terra Alta al nivell dels grans vins blancs del món. L’Edetària blanc 2005 no es un vi fàcil. Es un vi espectacular.

Històric es el qualificatiu que mereix el Vall de Berrús 2001 DO Terra Alta (negre; Garnatxa negra, Samsó i Cabernet Sauvignon; 14,5% vol. ; Covilalba). Es molt possible que aquest vi sigui el millor testimoni de l’excepcional collita 2001 a la DOTA. També es molt possible que la ’01 sigui la millor collita de la dècada que acomiadem, almenys en termes de qualificació (del factor anyada), perquè si considerem el refinament constant que ve experimentant la DOTA, els TA 2007 donaran que parlar. I sinó, temps al temps. D’aspecte net, color roig grana gens evolucionat; aromes finíssims de confitura de fruites vermella (que bona la garnatxa negra) fosos amb notes del sotabosc de la terra més genuí (el romer i el timó) i un pas de boca voluminós, balsàmic i suau. Va ser el gran triomfador de la nit. A més d’històric, potser, irrepetible.

El punt i apart (i el parèntesi) el va marcar el Jean Leon 1979 DO Penedès (negre; gran reserva; Cabernet Sauvignon, 12,5 % vol. ; Jean Leon). Que es sent quan et trobes destapant un vi de la teva quinta? Des del mateix instant que et ve a parar a les mans una d’aquestes ampolles: emoció i curiositat. I ganes de gaudir-lo! Sense perjudici. Brillant i fluid. De color robí prou cobert i amb delicats tons teula. Un vi com una casa. Una casa antiga de poble amb la façana engalanada (elegant i sòbria l’etiqueta amb la reproducció d’un original de Subirachs “Homenatge a Cànova”) i la porta restituïda per poder-hi entrar anys més tard (al febrer del 2002, les 7000 ampolles d’aquest vi foren retapades a mà amb 52 milimetres de suro natural). Una casa on fa anys que no hi entra ningú. Una casa amb un saló moblat d’ebenisteria fina, amb una caixa de cigars que ningú ha fumat tot just damunt de la tauleta del sofà. Una casa que quan obres les finestres hi descobreixes un rebost que encara dispensa algun pot de tomàquet natural en conserva i algunes fruites deshidratades... De nou al carrer, t’adones que has sentit l’olor que fa el temps aturat i et disposes a tastar-ne una mica en boca. Records d’una estructura important, ja molt suavitzada, però amb una acidesa vivíssima que probablement es perllongarà més que el conjunt. Alguns vam retastar-lo fins esgotar-lo tot, fins l’última llàgrima transparent... Memorable.

I quan tot això es va acabar, i abans de seguir amb la festa, et dones compte de la preciositat del color, el gust i sobretot l’aroma i el sabor del vi fi, tots ells capaços d’evocar llocs i pensaments insospitats. I com en la vida, quan alguna cosa
es converteix en quelcom espectacular, històric o memorable, el temps s’atura, s’obre la reflexió i tu decideixes.

Gràcies a tots els que vareu ser-hi. Us mereixeu això i més.

Salut i prosperitat per al 2010!

dilluns, 9 de novembre del 2009

Origen, qualitat i marca: qüestió de confiança

Pel que sabem els egipcis van ser els primers en identificar un vi a través de l’etiquetatge. Quatre mil anys després d’aquest fet, encara ens explica moltes coses sobre la percepció d’un dels atributs més valorats pel consumidors: l’origen del vi. La zona geogràfica d’origen del vi és, després del color, el segon atribut més valorat pels consumidors en la tria del vi.

Fa poc més de 50 anys, al 1958, fou acordat l’Arreglo de Lisboa relatiu a la Protecció de les Denominacions d’Origen (DO). Aquí es definí la DO com una indicació geogràfica que serveix per designar un producte originari del territori que li dona nom i que la seva qualitat es deu en exclusiva o essencialment al terrer i als factors culturals que el caracteritzen. Fou el vi per tant, el precursor dels tres extrems més essencials de qualsevol indicació geogràfica: ORIGEN, QUALITAT i MARCA.

L’eslògan que ha d’anar més enllà: vins fins amb cos i ànima
L’ORIGEN de la DO compren una àrea geogràfica delimitada amb uns elements permanents (clima i sòl) que, en caràcter general – i aquest, matís es important-, permeten que la producció assoleixi atributs singulars. La zona de producció te qualitats i potencialitats; i és l’origen de l’oferta. La DO es reconeguda públicament fruit d’això però, creix, persisteix i assoleix èxits a base de grans dosis de voluntat i actuacions decidides i concretes. En el cas de la DO “Terra Alta”, si el terrer constitueix el cos, queda explicat amb escreix això de l’ànima.

Tots són bons, però com de bons?

No es deu confondre origen amb QUALITAT. En el cas del vi, la varietat de raïm, el nivell de producció de raïm per hectàrea, el tipus, les condicions de conservació i les condicions de servei a taula, són variables que permeten explicar la qualitat manifesta d’un vi. La DO té com a missió incidir en aquestes qüestions, perfilant els productes que empara i comercialitza.

Posi’m una copa de “Terra Alta”!
El tercer concepte clau, la MARCA. Col•lectiva? De garantia? Davant de certes indefinicions del dret mercantil, diguem-li marca paraigües. L’ordenació jurídica actual atorga al nom d’una DO la categoria de “be de domini públic”. La marca per tant, es un dels nexes d’unió de la denominació d’origen amb el dret públic i sovint, objecte de controvèrsia en algunes sentències dels tribunals. Però per sobre de tot, la marca, es importantíssima per la seva capacitat de generar confiança. La marca paraigües remet directament a l’origen i la qualitat, complementant els atributs d’un producte que s’acostuma a comercialitzar sota una marca privada. El tàndem marca paraigües – marca privada permet donar certa notorietat a referències comercials amb poques possibilitats de situar-se en el mercat.

En resum...
Per la seva potencia i abast, no es un propòsit fàcil -ni de ràpid assoliment- que en el si d’una DO es reconeguin com a essencials aquestos extrems per a que esdevinguin en eixos centrals del treball que es porta a terme per part de l’administració (a qui correspon el règim de tutela de les DO), dels Consells Reguladors (ens gestors de la DO) i dels operadors inscrits (productors, transformadors, envasadors...). Entorn del producte singular, la DO té capacitat per equilibrar oferta i demanda, prestigiar el seu nom i generar riquesa per als seus operadors i per a tot un territori.

No es deuen oblidar aquestes qüestions en els temps que corren (total liberalització dels mercats, desregulació de potencials de producció, normes d’etiquetatge confuses...). Cal defugir dels habituals i avorrits debats i col•loquis sobre qualitat, promoció, etc... En el cas del vi i de la DO “Terra Alta”, el sector no solucionarà els seus problemes essencials, en canvi la DO té capacitat per millorar el sector. En la conjuntura actual devem, més que mai, reivindicar-nos en els autèntics valors de la DO, tractant i desenvolupant les matèries aquí exposades amb tenacitat i perseverança.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Coldplay, Mozart i vi reescalfat, qüestió de sensibilitat

Fa pocs dies, durant un dinar de treball, un periodista va soltar-me aquesta: “No es lo mateix escoltar Coldplay o Mozart en un transistor que en un equip d’alta fidelitat”. A finals de l’any passat, un dia de desembre – concretament el dia de la gran ventada - en el transcurs d’una visita a un celler, un vinater natural del Penedès es disposava a comentar-nos un dels seus vins quan a sorpresa meva, del meu pare i del meu germà, va decidir obrir una segona ampolla mentre s’excusava per la qualitat de la primera. El vinater va obrir la segona ampolla al mateix temps que ens explicava que la primera havia estat víctima d’un període de conservació crític durant algunes jornades de fira. Probablement s’havia “reescalfat”.

La primera sentència no es de collita pròpia del periodista, sinó d’un reconegut importador de copes de cristall a Espanya, qui la utilitza per posar en evidència la importància de la copa en el gaudi dels vins. L’actitud del vinater es menys directa, menys intel•ligible, però amb la degustació de la segona ampolla, era evident que l’aroma de la primera – a pesar d’estar també acabada d’obrir- no tenia ni de bon tros la frescor i riquesa de l’ampolla que venia directament del magatzem de producte acabat del celler. Tot i que les diferències eren més que evidents per qualsevol nas una miqueta entrenat, nosaltres, els visitants, havíem donat per excel•lent la primera i d’aquí la nostra sorpresa davant d’aquesta actitud.

Tant el recurs de la comparació – afamat d’odiós – utilitzat per l’importador de copes, com l’actitud manifestada per l’experimentat vinater, em semblen més que atractius per posar de relleu en aquesta nota un aspecte clau en el món del vi: la sensibilitat.

De les diverses entrades que consten al diccionari per la paraula sensible em quedo amb dues: “Capaç d’ésser percebut pels sentits” i “Que es modifica segons els agents o les influències exteriors”. El vi conté tot un seguit de substàncies capaces de estimular els nostres sentits, com per exemple l’alcohol, que proporciona d’entre d’altres coses, una sensació dolça i tèrmica en boca. D’altra banda, tots aquestos estímuls poden veure’s més o menys potenciats per factors externs al vi, com per exemple la temperatura de conservació i/o servei d’un vi o el recipient on ens el bevem. La sensibilitat va lligada a la capacitat de percepció i interpretació que com a individus ens caracteritza. També es evident que tot això es retroalimenta i fa possible l’aprenentatge i el desenvolupament de la sensibilitat de cadascú envers el vi. Aquest mecanisme es aplicable en molts camps. En alguns casos l’efecte d’aquesta retroalimentació no es del tot efectiu en alguns individus, fent que dins de tota la comunitat professional relacionada amb el sector o en consumidors de vi hi hagin autèntics fantasmes capaços de treure suc on no hi ha absolutament res. Després també hi ha d’altres individus que porten a l’extrem tot plegat, fent sovint que el vi s’allunyi del poble i convertint qualsevol situació de consum en quelcom inaccessible.

Arribat a aquest punt, tenir consciència de la sensibilitat entorn del vi, em sembla més interessant que moltes altres qüestions pràctiques. En el llarg termini el desenvolupament d’aquesta consciència a través de la cultura del vi permet disposar d’una experiència que permet entendre el llenguatge en que s’expressa el vi i confeccionar un assortiment de gustos propis. Perquè la sensibilitat pel vi no té perquè entrar en contradicció amb el gustos personals, senzillament ens permetrà xalar amb naturalitat d’aquest gran producte tant arrelat a la nostra cultura.

I per acabar que dir de Coldplay, Mozart, el transistor, l’equip HI-FI, el vinater penedesenc i el vi “reescalfat”? Coldplay podria comparar-se amb un vi negre de color intens, d’aroma afruitat i suau al paladar, de tanins madurs. Res millor que l’expressió d’un “Ranci” de Garnatxa Blanca de la Terra Alta per intentar aproximar-se a lo que seria alguna composició de Mozart. El transistor, un got o copa de plàstic, o de vidre, al que tantes vegades recorrem en la quotidianitat o en situacions improvisades o del que tant s’abusa en el gremi de l’hoteleria i la restauració. L’equip HI-FI seria una bona copa de cristall, lo més polivalent possible, pues l’equalitzador d’un HI-FI sol ocupar poc espai, en canvi tenir una dotzena de diferents tipus de copes (una per blancs, una per rosats, una per negres, una per escumosos, una per vins de licor...) ocupa molt espai i es força car. El vinater penedesenc tot un exemple de sensibilitat. El vi reescalfat representa, per qüestions de logística i tendències, part no menyspreable de l’oferta de vins que els consumidors trobem pel mercat i també un gran pretext per apostar per comprar i consumir producte de proximitat. I per cert, el vi reescalfat era un negre 2005 Priorat de 90 punts Parker. Considerant el viatget que va pegar-se l’ampolla fins arribar a Baltimore (USA), per motius evidents, ni dono 99 a la segona que varem tastar aquell dia.

dimecres, 22 de juliol del 2009

La garbinada, el foc i la vida rural

La tragèdia d’Horta de Sant Joan ens ha sacsejat amb força. Ahir el garbí (vent de component sud – est) ens l'ha va jugar. A la Terra Alta aquest vent rep el nom de garbinada. Sol bufar amb menys intensitat de la que ho va fer ahir (i avui) durant els vespres de l’estiu, ajudant a les vinyes a recuperar-se dels càlids dies de juliol i contribuint sense cap dubte a la qualitat i singularitat dels vins emparats per la Denominació d’Origen “Terra Alta”. El vent benefactor es va convertir ahir en botxí. A migdia es donava el foc per gairebé controlat i poc més tard la cortina de fum tornava a ser ben visible des de qualsevol indret de la Plana o l’Altiplà de la Terra Alta.

La gent solem reaccionar quan ens toquen els problemes de prop i la sensibilitat envers la matèria augmenta amb la pèrdua de vides. Es torna a fer evident que necessitem una millor gestió forestal. Per una banda no tenim els boscos suficientment nets. Pocs ramats queden per la zona (i en general a Catalunya) i no es destinen recursos a la neteja dels boscos. També hi ha un altre factor, que tot i que potser no està dins l’àmbit de la gestió forestal, cal considerar: la urbanització de zones forestals. En els darrers anys gent dels nuclis urbans (Catalans o de l’estranger) venen a la Terra Alta en busca del seu paradís. Pel que es veu no tenen prou en instal•lar-se en alguna casa dels cascs urbans dels nostres pobles, volen instal•lar-se en algun mas enmig de la natura, o construir-ne un, o inclús instal•lar-se amb algun tipus de bungalow. Convido a als mateixos interessats a la reflexió sobre si aquest modus vivendi es sostenible. També seria positiu reflexionar si a Catalunya disposem d’una bona ordenació sobre aquest tema. Es obvi que aquesta mala interpretació de la vida rural comporta problemes, també en les tasques d’extinció dels incendis, doncs cal desallotjar masos situats allí on nostre senyor va perdre les espardenyes. A la Terra Alta tothom es benvingut, però la vida rural es una altra cosa.