A pesar de la generositat que sempre ha caracteritzat la nostra viticultura, la mediterraneitat de la Terra Alta, no ha donat mai, en condicions de conreu tradicionals, vinyes velles amb ceps de grans dimensions físiques. Durant el repòs hivernal, amb les vinyes despullades, hom pot apreciar siluetes anàlogues a copes, ventalls i canelobres de totes les formes imaginables. És així com a partir dels 10 o 15 anys de vida, determinar l’edat d’una plantació tradicional requereix alguna cosa més que prendre mides. Cal fixar-se en les formes i en més coses.
Aquest és el cas de la parcel·la CE193, de 0.2014 hectàrees, situada al bell mig de la Plana terraaltina, enmig de les Cendroses gandesanes, empeltada de Garnatxa blanca sobre Vitis Rupestris durant la campanya 1939/1940. José Vicens, veí de Gandesa amb 70 primaveres a les esquenes, ha cultivat aquesta vinya des de que va casar-se. En aquells temps, la parcel·la “ja era vella”. I sempre ha estat “una parcel·la molt bona per la vinya: no s’hi mor.” M’explicava tot això a peu de vinya. M’interessà el seu cas tant bon punt vaig descobrir que l’edat de la vinya no era fruit d’altra cosa que el pas dels anys (i no d’un error en el Registre Vitivinícola de Catalunya, on consten totes les dades referides) i em va fer saber que li havien concedit els ajuts per abandó definitiu de l’activitat (una de les mesures intervencionistes previstes per la Política Agrària Comuna). Això és arrancar tota l’explotació. Dilluns 11 d’abril, Pepe, que és així com el cridem a Gandesa, va venir a buscar-me i varem improvisar una solemne visita–homenatge a la CE193. L’arrancaven per la tarda, vigilant de preservar íntegre un cep, que ell, visiblement emocionat, m’ensenyà. Se’l vol guardar pel record. I no m’estranya, doncs, la majoria dels pocs més de 200 ceps que encara quedaven són dignes de contemplació. Però aquest és un exemplar únic, que ha assolit un tamany XXL molt poc freqüent aquí.
El cas de la CE193, i el de Pepe, no és aïllat ni nou. I es per això, que l’emotiva visita de l’11 d’abril també em serveix d’excusa per deixar una reflexió sobre la història recent de l’activitat vitivinícola a la Terra Alta i els profunds canvis que està experimentant. No em costa imaginar-me una lectura com la que us proposo tot seguit en alguna reedició del llibre vermell del vi català (Els Vins de Catalunya, 1979, Jaume Ciurana): “Durant el S.XX i els primers anys del S.XXI, a la Terra Alta, la vinya arribà a assolir les 8.000 hectàrees de conreu, un màxim històric de superfície plantada. Avui, l’activitat s’ha redimensionat, adequant-se a la capacitat de fer mercat i de generar valor afegit, dels cellers i convertint les vinyes en preuades catifes escampades arreu de La Plana i l’Altiplà.” Aquesta perspectiva defineix la pèrdua de les vinyes velles, i de superfície vitícola, com un problema relatiu per al sector. Aquest escenari de canvi (també en termes paisatgístics) obliga, de nou i d’una vegada per totes, a dibuixar un horitzó de futur per la vinya i el vi de la Terra Alta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada