dijous, 13 de març del 2008

Breu anàlisi d’una crisi estructural al sector vitivinícola des de la perspectiva del consum de vi en països de tradició productora.

En els temps que corren el paper que juga el vi en la nostra dieta esta experimentant importants canvis. De la mà del consumidor les noves pautes de consum van marcant un crisi estructural que comporta una retallada del mercat vitivinícola en els països de tradició productora i que està desembocant en una espècie de selecció natural entre els operadors (productors, distribuïdors i també detallistes) d’aquest important sector agroalimentari. La meva visió sobre el tema, tot seguit.

El consum tradicional
Anys enrere, la compra de vins al detall era un dels mitjans més habituals d’omplir “el porró” o “la bota”. El perfil d’aquest tipus de compra responia a una situació de consum habitual i generosa, amb bons tragos des de l’esmorzar fins al sopar, sense descuidar-se un el berenar, per si de cas. El comerciant procurava assegurar-se un subministrament de vins robustos, amb aptitud per suportar els nombrosos trasbalsos en aquesta particular i controvertida cadena de valor. Imagineu, pobre vi: del celler a un envàs de transport, d’aquest a la bota del detallista, de la bota a la garrafa del consumidor, i de la garrafa al porró o directament al got. En les millors circumstàncies (vi ben elaborat i amb raça, màxima higiene i màxima cura en els trasbalsos), arribava a taula un vi orfe – sense identitat-, marejat i sobretot sense l’expressió afruitada, la que ens recorda al sabor del gra de raïm. La ingesta tradicional de vi en els àpats venia a substituir determinades necessitats fisiològiques, com per exemple la set i l’aportació energètica. Aquest ha estat, des de l’antiguitat el perfil majoritari d’entre els consumidors de vi, i també el que ha explicat consums per càpita superiors als 70 litres/persona i any.

En resum, el consum tradicional s’ha caracteritzat per una oferta abundant, de poca qualitat i poc controlada pels ens competents. Fruit d’això la fama dels anomenats “vinaters” ha estat sovint qüestionada, en alguns casos podríem inclús descobrir una versió light (sense sang i d’altres afers, es clar) de la Cosa Nostra. M’explicà Joan Casanova (gran coneixedor dels nostres vins), que per aquestes terres visqué un vinater, que abans de traspassar i de fer el rigorós relleu generacional, digué a l’hereu: “- fill, recorda, del raïm també es pot fer vi. T’ho diu el pare.” En quan a la demanda, tant sols una part minoritària va estar interessada en degustar vins fins, de qualitat reconeguda i procedents d’una cadena de valor més atractiva, sobretot per l’últim de la fila, el viticultor. A més, al llarg de les darreres dècades, la modernització del país i més particularment el desenvolupament de la indústria i distribució agroalimentària, les polítiques sanitàries, i més recentment, el control de la taxa d’alcoholèmia per part de les autoritats de trànsit, han contribuït de manera decisiva a retallar el nombre d’individus amb un perfil tradicional en el consum de vi.

Una nova etapa
Al 2006, el consum a l’estat espanyol estava entorn els 26 litres/persona i any. Els temps canvien, i avui la pauta d’un consum moderat i hedonista ja és la majoritària en els consumidors de vins de la generacions X (>1970) i Y (>1982), com a mínim. Aquest consumidor beu vi per gaudir i descobrir alhora una cultura plena de singularitats i atractius incomparables. Aquest individu demana inquiet un bon vi i exigeix garanties de qualitat al productor mitjançant l’envasat i la certificació. Tampoc es refia de qualsevol marca comercial, ni paga per litre. Per cert, també falta saber com el sector seduirà a les generacions posteriors a les de referència, doncs ja tenim pautes del seu comportament com a consumidors agroalimentaris i en ells el consum de vi també hi té cabuda.

En termes de mercat la nova situació es recolza sobre les millores en la concepció, producció, control administratiu, comunicació de marca i distribució del vi. La concepció i producció miren al consumidor per treballar des de la vinya fins a l’envàs. També situa al viticultor en primera fila. Amb això, i sense esperit de ferir cap sensibilitat, em permeto afirmar que avui, la vitivinicultura està en condicions d’oferir al mercat un vi més sincer i genuí que el venut pels anomenats “vinaters”, el que conserva integrament un perfil d’identitat que va des de l’expressió varietal i/o els aromes i sabors especials – de la bona criança- i en els grans vins, el caràcter de la terra on neixen, l’anomenada expressió del terrer. En quan al control administratiu, deu vetllar pel compliment de la qualitat de l’oferta, i val a dir, que no tot està fet, i encara tenim vins (de taula, amb DO, i d’altres) que arriben al mercat amb impunitat sobre els enganys que consten a l’etiquetatge. La comunicació ja presenta símptomes evidents de posar-se al nivell que exigeix la nova situació, amb campanyes i canals atractius – de la publicitat al sumiller- que arriben a despertar la sensibilitat pel producte. Per últim la distribució és amplia i variada, cada cop més oberta a oferir una amplia cartera de vins per facilitar al consumidor la compra de bons vins en nombrosos canals.

La bona gestió, com a antídot a la crisi
La nova ordenació comunitària (OCM) planteja algunes respostes - algunes més afortunades que d’altres - a aquesta crisi estructural.

En el cas de la DO “Terra Alta” (tercera DO catalana en producció i comercialització de vins tranquils), l’impacte de la crisi ha estat important. La comarca de la Terra Alta, durant segles, es limità a subministrar al mercat tradicional que abans intentava descriure. Entre els vinaters, el “Terra Alta” era sempre el més preuat (i òbviament també el més prostituït i víctima de l’engany). La majoria dels cellers de la Terra Alta sempre han estat a l’altura (amb alguna excepció, es clar) i per tant subministraven bons estàndards de qualitat als comerciants. La transformació iniciada a mitjans dels ’90 i liderada per alguns viticultors i elaboradors, encapçalà la revolució del “Terra Alta”. Aquesta revolució arribà en un bon moment però el ritme d’avenç en aquesta trajectòria ascendent no ha estat mai el desitjable en terminis de temps d’execució. Avui, tenim elements sobre la taula, que fan pensar amb una acceleració del ritme d’aquesta revolució, entre ells una gestió moderna i seriosa liderada amb equilibri entre l’experiència i la preparació professional. La situació que exposo per la DO “Terra Alta” es comparable a d’altres zones i regions, i inclús a d’altres sectors agroalimentaris.

Suposo que em deixo molts aspectes que comentar entorn de la crisi estructural a que em referia, però atenguin que no he mencionat explícitament paraules com preus, sindicats ni organitzacions professionals, empresaris, cooperatives, ni països emergents o d’altres habituals quan s’aborda aquesta qüestió. Sols m’he limitat a parlar de conceptes clau i sobretot del consumidor, és a dir, del qui, en definitiva, cal observar i comprendre per afrontar amb garanties els canvis que van sorgint. Perquè la bona gestió, sempre busca la resposta en el mercat.

Publicat a La Veu de l'Ebre el 23 de febrer de 2008

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bones,
Ens hem pres la llibertat d'agregar-vos a :
http://laverema.blogspot.com/
l'agregador de blocs que parlen de vi