diumenge, 13 d’octubre del 2013

Revista digital “TERRES”: amb la cuina i els vins del territori


Terres és una revista digital de fotografia i viatge de les Terres de l’Ebre. Aviat farà un any que l'equip del Terres va demanar-me col·laboració per a desenvolupar nous continguts relacionats amb el vi i la gastronomia. Per les meves circumstàncies professionals no va ser fàcil accedir a participar en aquest projecte, però tant Jaume Martínez (Director editorial) com Santi Valldeperez (Cap de continguts) hem van saber convèncer. El resultat d’aquesta col·laboració són dos espais: el "Cuines i Vins" i "El vi que has de tastar a ...". El primer “Cuines i Vins” es va publicar al número 6, mentre que l’altre espai s'acaba d'estrenar amb el número 10, que ha vist la llum aquest octubre. Jo estic encantat amb l’experiència d’aquesta col·laboració i realment està resultant molt enriquidora. I força exigent! La foto que il·lustra l’entrada correspon a la producció del primer Cuines i Vins al Taller de Cuina de Carme Guillomot, a Alcanar. Dit tot això us vull convidar a conèixer TERRES. Espero que us agradi! 

dilluns, 10 de juny del 2013

Algunes reflexions sobre la implantació del regadiu en vinya



Aquesta entrada parla d’un tema que fa anys que observo amb preocupació, el reg en vinya a la Terra Alta. Avui l’entorn m’ha obsequiat amb la millor excusa per parlar-ne: he vist i fotografiat una vinya recent regada. La foto que acompanya aquest escrit és la prova que evidencia la practica sistemàtica del reg en vinya a la zona. Dic sistemàtica, perquè en aquest moment del cicle vegetatiu (estadis previs a floració) i amb els pluviòmetres encara vessant de pluja, regar una vinya, excepte en sòls molt pobres i/o pedregosos o circumstàncies molt concretes, hauria de ser pecat! Del que he vist aquest matí en aquesta finca, també em crida l'atenció que s'hagi optat per instal·lar el regadiu a una vinya tradicional, quan a la pràctica, les vinyes sense emparrar són més resistents a la sequera que les conduïdes en espatllera. 


Del reg en vinya a la Terra Alta, alguns en diuen "reg de suport". Una etiqueta que queda molt bé però que, en general, no sintonitza gens amb el perfil tècnic i cultural del pagès que tenim. La vinya és un conreu ben adaptat al clima mediterrani sec. Si són respectats alguns aspectes bàsics de la viticultura de sempre (varietats tradicionals, podes curtes, etc) es podria passar sense reg, com de fet ha estat. Es cert que en determinades vinyes no tradicionals i en algunes parcel·les d’arreu de la Terra Alta, pot ser convenient la pràctica d’un reg molt controlat i puntual amb la finalitat de millorar la qualitat de la collita. L’aplicació d’aquest tipus de reg, és exigent des del punt de vista de la observació del conreu (cal baixar del tractor) i el coneixement. Però els vins de la zona que han obtingut un major reconeixement del mercat en els darrers anys s’han elaborat i s’hauran de seguir elaborant de vinyes de secà o en condicions de reg molt controlades i mai sistemàtiques. La planificació i implantació del regadiu a la comarca de la Terra Alta ha estat un procés llarguíssim i sempre s’ha venut com una inversió estratègica. No disposo de dades exactes però diria que, com a mínim fa 20 anys que se’n parla. En els darrers temps els pagesos han pogut decidir si calia apuntar-se al reg i fer la inversió econòmica necessària poder regar les seves vinyes. Aposto que molts pagesos han pres aquesta decisió arrossegats per una corrent pro-regadiu força activa. Inclús deu haver algú, que s’ha plantejat fer marxa enrere, doncs molts pagaments relatius al reg han caigut en temps de crisi. Ja estem començant a notar els efectes d’aquesta pràctica sistemàtica del regadiu en la vinya. Tot plegat em sembla molt poc SOSTENIBLE. També em fa reflexionar sobre quines actuacions caldrà fer per preservar la base del nostre negoci, la qualitat i identitat dels vins que elaborem i no la cultura del kilograu.

dimarts, 19 de març del 2013

Vinyes tradicionals, paisatge i futur




La foto que protagonitza aquesta entrada és d’una vinya que està situada a la partida de “Les Serres”, enmig de l’altiplà terraltenc, concretament dins del terme municipal de Gandesa. A l’indret on se situa la parcel·la s’hi passa agafant el camí que va de la Creu de la Saboga a la carretera comarcal TV-7231, que comunica la capital de la Terra Alta amb el municipi de Vilalba dels Arcs. Dimarts passat vaig pujar en bici fins a l’altiplà des de Gandesa, seguint la ruta que habitualment faig per posar-me a to, molt rodadora, sense cap dificultat tècnica. Fa molts anys que circulo per aquí amb la bicicleta de muntanya i, per les característiques de la ruta al seu pas per Les Serres, es poden apreciar amb més atenció els continus canvis que dibuixen el paisatge, setmana rere setmana, any rere any... Tornant a posar l’atenció a la foto que il·lustra aquest escrit, permeteu-me aclarir que no pretenc parlar de la qüestió que gairebé sempre ocupa qualsevol debat paisatgístic: els parcs eòlics i infraestructures relacionades. Deixeu-me parlar de la vinya. Fixeu-vos amb els ceps. El diàmetre del tronc, els braços i la fusta més jove no és correspon ni de bon tros a un cep ben conreat. La desmesurada alçada dels seus braços tampoc és l’habitual en una vinya tradicional terraltenca. Permeteu-me definir molt breument la vinya tradicional: establerta en un sòl no abancalat, en vas - sense conducció en espatllera - i sense reg. Aquesta parcel·la de vinya està sortint d’un estat d’abandonament del conreu. Quan hagi entrat la primavera, possiblement a mitjan abril, tornarà a brotar sense el llast que suposa no haver estat podada. Possiblement, en un parell de campanyes en conreu, tindrà prou temps per a recuperar un vigor vegetatiu acceptable per a fer viable la seua producció des de la perspectiva agrària i enològica.  Haver estat testimoni d’aquest petit canvi, el pas d’una vinya abandonada a una en conreu, m’ha produït satisfacció. Qui ho hagi fet, haurà tornat a veure en la vinya una oportunitat d’ocupar el seu temps i obtenir una renda. En termes de qualitat i aptitud enològica, la recuperació d’una vinya tradicional sempre és una bona notícia. I pel que fa al medi ambient, aquest canvi és molt positiu. La reflexió que vull expressar és que al nostre territori no tenim millor oportunitat que la vinya i la producció de vins de qualitat per recuperar el nostre paisatge. I es tracta de fer vins ben fets, autèntics, molt bons i amb marca pròpia; no d’especular amb el mercat del granel. Crec que en el desenvolupament d’aquesta oportunitat hem de recuperar els valors de la viticultura tradicional, abandonar definitivament la cultura del “kilograu” (produir el màxim de volum de raïm amb la màxima riquesa de sucres) i considerar la vinya com a un important agent transformador i aparador del nostre paisatge. Penso que cada dia som més els que estem treballant en aquest sentit i això és molt esperançador per al futur.

dilluns, 7 de gener del 2013

Emocions vinícoles 2012: la meua llista dels millors


Cada dia sóc més fan de qui dedica una mica del seu temps i coneixement a compartir els vins que tasta a través de la xarxa. Tinc per costum fer-ho sovint, en tot tipus de vins i en situacions ben diverses. És un tema molt compatible amb l’habitual corporativisme de la gent que treballem al sector. És més, penso que aquesta extensió virtual del fet de compartir pot ser molt sana i enriquidora. 

El moment vinícola del 2012. Tast a l’Agricola Querciabella a Greve in Chianti (Toscana, Itàlia) en companyia de molt bona gent. Un repertori format pels cinc únics vins del celler, tots d’un nivell altíssim i algun fins i tot estratosfèric com el Palafreno negre 2008. 

Miro enrere i em fa mandra fer recompte de quants vins he compartit al meu perfil de Twitter, però d’altra banda, no m’he d’esforçar gaire per recollir el pòsit que genera el plaer de tastar i compartir vins. Arribat aquest punt, em ve de gust publicar un petit recull dels vins que durant l’any 2012 m’han resultat més atractius i evocadors. He de confessar que tinc certa devoció per les llistes de lo millor de l’any. De fet, sóc molt seguidor dels especials farcits de llistes que confeccionen alguns mitjans de comunicació sobre música, cinema, llibres, etc. Opto pel format llista per confeccionar aquest recull de vins fent ús d’un senzill ordre cronològic relatiu a la data del tast. Anar més enllà d’aquí seria molt poc sensat, ja que aquest pòsit és essencialment emocional. 

LA LLISTA

“L’Avi Arrufi” negre 2000 (DO Terra Alta, Catalunya).  Tast per reivindicar un nom clàssic i pràcticament en desús: el buquet. Finíssim, possiblement al límit de les seues possibilitats, però destapat just a temps! 


“Vega-Sicilia Tinto Valbuena 5º” negre 1999 (DO Ribera del Duero, Espanya). Imagineu que us el serveixen des d’un decantador. Això és el que va passar: tast a cegues. Sorpresa i emoció al descobrir l’incògnita. 



“Bàrbara Forés El Quintà” blanc 2007 (DO Terra Alta, Catalunya). Vaig destapar aquesta en qualitat d’amfitrió a mode de revenja per la jugada del Tinto Valbuena. Hi havia risc, però va esdevenir jugada mestra. Fora de lo normal la gran expressivitat d’aquest blanc de Garnatxa blanca 2007. Els convidats apuntant cap a la Borgonya i no ens havíem mogut de Gandesa.



“Sot Lefriec” negre 2000 (DO Penedès, Catalunya). Un descobriment a peu de les vinyes i el celler on neix aquest impressionant vi. Per cert, ahir en vaig obrir una ampolla!


“Palafreno” negre 2008 (Toscana IGT, Itàlia). És un monovarietal de Merlot sensual i espectacular que honra amb escreix l’etiqueta “Super Tuscan”. En guardo una ampolla i no serà gens fàcil obrir-la.


“Llàgrimes de Tardor Selecció” negre 2004 (DO Terra Alta, Catalunya). El pas del temps és el millor aliat dels vins fets majoritàriament amb Carinyena de la bona. Emoció pura acompanyada pel rècord d’unes vinyes plantades pels iaios. N’he d’aconseguir més ampolles.

 
“Venta d’Aubert” blanc 1998 (VT Bajo Aragón, Espanya). Descobrir vida en un vi blanc amb 14 anys d’edat. Això...
 
“Camí de la Font” blanc 2011 (sense DO, Catalunya). Un blanc de Macabeu extraordinàriament refinat que també porta associat el valor de la tradició vitícola familiar. Autenticitat que vessa per la copa. Referència a seguir.
 
“Torres Mas La Plana” negre 2008 (DO Penedès, Catalunya). No em penedeixo gens d’haver tardat tant en tastar aquest gran clàssic. Amb tota modèstia, crec que es necessita certa experiència per gaudir d’un vi així i que anys enrere no l’hagués valorat gens. 


“Novell de Bot” negre 2012 (DO Terra Alta, Catalunya). Evocador de les sensacions més primàries del vi. De sabors francs, senzills i frescos. Afegir-hi el sentiment de satisfacció personal per haver engrescat el celler a fer realitat aquest vi.