divendres, 16 d’abril del 2010

L'agricultura a debat

Soc fill d’un pagès i la meva dedicació professional està estretament relacionada amb l’agricultura i la indústria agroalimentària. El ple monogràfic sobre agricultura celebrat al Parlament el dia 14 d’abril és un bon motiu per reflexionar sobre la situació d’aquest sector al país. A primer cop d’ull, que des del 1998 no es celebrés un ple d’aquestes característiques evidencia dues coses: una situació molt crítica del sector i que l’agricultura sol quedar bastant al marge de l’agenda política.

Aquest sector té moltes particularitats, però comparteix moltes problemàtiques amb els altres; mereix per tant, atenció política de primer nivell. En l’àmbit de les particularitats el pagès i el territori són els dos grans pilars on es sustenta aquest sector i per extensió la indústria de transformació agroalimentària. La imatge que durant anys ha projectat l’agricultor – i l’anomenat món rural- no sempre ha definit amb exactitud el que en realitat és, sinó que més aviat ha contribuït a visualitzar una mancança força evident en part del camp català: la manca de professionalització. La gent que ha crescut i viu en zones rurals, i sobre tot el pagès, és en general gent capaç de desenvolupar vocacions professionals, compromesa amb el territori, humil, amb capacitat de sacrifici, treballadora... Darrera del pagesos s’amaga la persona que fa aquells tomàquets gustosos (que no són els “Raff”, per cert); o el productor dels raïms a partir dels quals es fa un vi blanc singular i excels; i en tot cas gent amb molt bon gust pel menjar, que té molt assumit el concepte de producte de proximitat, de sostenibilitat.... La societat d’avui tenim moltes coses que aprendre dels nostres pagesos.

Tornant a la part millorable del sector, cal dir que no tot es tant negre com fa uns anys. En primer lloc, determinades polítiques de l’administració han propiciat que s’avancés en el camp de la modernització. També és molt bona noticia la gran qualitat i singularitat dels productes del camp català, part important d’ells protegits per indicacions geogràfiques (DO, DOP, IGP...) cosa que suposa una oportunitat a seguir desenvolupant amb la seriositat que toca. En quan a la resta, la pagesia i la gent del seu entorn més pròxim necessita més iniciativa pròpia per avançar en el camí de la professionalització (la formació es molt important) i el món d’empresa. En el cas de les cooperatives (estructures en les que recau una part molt important del sector) es imprescindible més implicació de la propietat en el seu govern i gestió, ja sigui a través dels seus socis més preparats o de professionals externs. Són moltes les accions que es poden fer per arribar a la consecució del valor afegit que proporcioni una renta agrària justa i un adequat desenvolupament de les zones on aquest sector té importants potencialitats econòmiques. Però la clau de la qüestió, que està en la comercialització, necessita la màxima professionalització de l’empresa agrària i/o agroalimentària. Per tot això plantejar mesures estratègiques com reestructuracions del sector, diàleg i acords entre les parts implicades en la cadena de valor, incentius fiscals ... poden quedar com els típics copets a l’esquena que la pagesia ve rebent durant anys per anar sortint del pas i sense resultats en el llarg termini.