DIARI VITIVINÍCOLA

Etiquetatge accessible (Braille): oportunitat o compromís?

2012-01-05T10:54:00.001+01:00

El 30 de novembre del 2011 vaig seure a la fila zero de la jornada “Noves estratègies de comercialització: l’etiquetatge en Braille” celebrada a Tortosa i organitzada per la Diputació de Tarragona. Hi van participar: Paquita Garcia (Associació Catalana de Cecs i Disminuïts visuals), Julio César (Graficas Z, una indústria gràfica dedicada al tema Braille), Antoni Batalla (Nuclis Perifèrics ONCE), Xoán Elorduy (INCAVI) i Jaume Bonet (Celler Comalats, com a experiència de celler).

El Braille és un sistema de lectura i escriptura tàctil que es representa mitjançant la combinació espacial de fins a 6 posicions en relleu. En el context d’un suport, com per exemple, l’etiqueta d’un vi, la "caixa Braille" és l’espai on s’emplaça la informació. L’objectiu que persegueix l’ús del Braille és molt senzill: fer accessible la presentació i etiquetatge d’un producte a persones cegues o amb deficiències visuals. Ja hi ha un bon nombre d’indústries gràfiques que proporcionen serveis i sistemes per desenvolupar i implantar el Braille, especialment en el cas del vi, sector amb un interès creixent en l’ús d’aquest sistema. La qualitat de l’escriptura i la reproducció del Braille és determinant i per això existeix la Comissió Braille de l’ONCE (etiquetabraile@once.es). Aquest òrgan està a disposició de qualsevol empresa per proporcionar opinió sobre el disseny de la informació en Braille, arribant a certificar si aquesta és llegible i correcta. A nivell de costos, el disseny i implantació del Braille pot suposar un increment del cost comprès entre el 5 i el 20% de l’etiqueta. Assenyalar que l’envàs (per exemple l’ampolla de vidre) també ofereix moltes possibilitat per posar una caixa Braille. Sobre l’etiquetatge accessible, un darrer apunt pràctic: no tot es redueix a l´ús del Braille. Per exemple, si pensem en persones amb deficiències visuals, cal pensar en altres criteris d’accessibilitat, com per exemple la mida de les lletres. Fins aquí les qüestions pràctiques més evidents exposades pels ponents.

Fins a la data el meu coneixement sobre la qüestió era molt superficial, de manera que vaig enfocar la meva comunicació amb la finalitat de desgranar diversos aspectes entorn l’etiquetatge amb l’exemple dels vins DOP i posant l’accent en temes tècnics (normativa), de gerència (política i estratègia corporativa) i de l’àrea del màrqueting. En qualsevol cas, i com miro d’explicar tot seguit, la matèria en qüestió és molt horitzontal i la seva comprensió requereix altes dosis d’empatia i sentit comú.

Imagineu-vos per moments que us posen una vena als ulls. O posem-nos a la pell d’una persona cega de naixement (molt més sensible al Braille, per cert). Com reaccionaríeu davant la quotidianitat? La lluita per la no dependència¸ minimitzar la diferència o inclús neutralitzar-la, serien objectius de qualsevol resposta.

D’altra banda, quins atributs del producte seleccionaríem per incorporar-los en una etiqueta o envàs accessible? Cal ser precís i pràctic, doncs el tamany de la caixa Braille és limitant. No s’ha de deixar cap dubte del producte de que és tracta, així com alguna de les seves característiques més rellevants. Si posem com a exemple el cas del vi, on es poden arribar a manejar tants (o més) atributs com dits tenim a les mans, algú podria arribar a plantejar un autèntic disbarat. També, cal considerar seriosament les possibilitats de la web (accessible) en el desenvolupament d’aquest l’etiquetatge (i la comunicació corporativa, de marca...), podent minimitzar així moltes diferencies. I un cop el producte està al mercat què? Avui, on l’etiquetatge accessible soluciona més la papereta és en l’entorn domèstic. Més si tenim en compte que la compra per internet i entrega a domicili és un canal força utilitzat per les persones cegues. En l’entorn comercial, no hi ha gaire camí recorregut, i potser caldria introduir el concepte del “marxandatge accessible” (per cert, no n’he sentit a parlar mai). Compte amb la pràctica d’un marxandatge separatista, agrupar productes amb etiquetatge accessible pot resultar molt contraproduent. També poden haver solucions tecnològiques com la radiofreqüència, el mòbil..., que segur que poden contribuir a la causa.

Com a valoració final: la implantació del Braille o qualsevol altre sistema d’accessibilitat en la presentació i etiquetatge d’un producte té un marcat accent social. Emprendre el tema sols des de la perspectiva del màrqueting ens proporcionarà un enfocament pobre, incomplert, i segons com, immoral. Crec que és necessari que aquest tema estigui dins de l’”ADN” del negoci, ja sigui en els seus valors corporatius o en l’anomenada RSE (Responsabilitat Social Empresarial). També seria del tot convenient alguna disposició normativa (de caràcter horitzontal) que en regules l’ús o inclús l’estimules. Exposat tot això tant sols vull animar a les empreses, especialment als cellers, a reflexionar sobre el tema i posar fil a l’agulla.

La cooperació a la Festa del Vi, un tema clau

2011-10-09T13:21:00.002+01:00

Estem a menys d’un mes per la celebració de la 24a Festa del Vi a Gandesa. És fàcil adonar-se que l’interès que genera està adquirint unes dimensions notables en tot l’entorn del esdeveniment i inclús en el si de la mateixa organització. Des de l’any 2004 he observat amb atenció aquesta dinàmica. Avui estem a les portes d’un canvi que pot portar a la Festa del Vi a un model d’excel•lència de dinamització social i econòmica d’un territori. Estem preparats pel canvi?

Cal destacar una obvietat: l’interés és conseqüència dels resultats. I el balanç que ofereix la Festa del Vi a Gandesa és clarament positiu. En l’àmbit social, més enllà de la proposta d’oci que ofereix el certamen, aconsegueix cohesió, identitat col•lectiva i promou un consum qualitatiu i moderat del vi. En aquest últim extrem, els resultats tenen un ampli abast, doncs la Festa del Vi converteix Gandesa i la Terra Alta en centre d’atenció de la cultura vitivinícola a les Terres de l’Ebre i a Catalunya. Econòmicament, contribueix a promocionar la Denominació d’Origen “Terra Alta” (DOTA) i a fomentar la venda directa del seus vins a peu de territori. També ocupa, durant almenys un cap de setmana, a gairebé tot el sector serveis de la comarca (i contrades). I molt important: la Festa del Vi esdevé un actiu enoturístic indispensable per la comarca.

L’organització d’aquest certamen és una de les més virtuals que conec fins avui. Lo que s’assembla més a una estructura formal, és la Comissió Organitzadora, òrgan representat per les 3 entitats impulsores del certamen (Societat Unió Gandesana, Ajuntament de Gandesa i Celler Cooperatiu Gandesa) i participat pel Consell Regulador DO “Terra Alta”. Un apunt: el Consell Regulador té d’entre les seves finalitats la promoció de la DOTA (competència reconeguda per l’Administració). Mentre hi hagi Festa del Vi a Gandesa i mentre la DOTA segueixi essent l’estratègia genèrica majoritària de producció i comercialització del vi a la comarca, el Consell Regulador seguirà compromès i implicat en l’organització i execució de les activitats del programa que tenen com a eix central el vi. Seria impossible no esmentar als cellers participants en cada edició, protagonistes i part indispensable de la Festa del Vi. Aquestos cellers estan representats a l’organització pel Consell Regulador, és a dir, la col•lectivitat que els agrupa.

Són diverses les necessitats que requereix la producció i la promoció d’un esdeveniment com la Festa del Vi; això requereix aliats. L’èxit de la passada edició, ha permès conscienciar organització i entorn més proper de la importància del pressupost del certamen i de la capacitat de generar valor afegit que té la festa. L’exemple més clarivident d’aquesta consciència és podrà apreciar en la gestió dels tiquets de degustació prevista a la Mostra de Vins. S’ha iniciat la recerca de col•laboradors en el sector serveis de la comarca, fonamentalment allotjaments i establiments de restauració. Aquest últim fet serà important en el futur: s’ha sembrat una primera llavor i caldrà treballar per obtenir fruits. I una novetat més: la participació coordinada de tot un seguit de restaurants de la comarca a la Mostra de Vins. La iniciativa de “les punxades” (pinxos o tapes que podran degustar-se) ha estat fruit de l’ambient organitzatiu de les Jornades Gastronòmiques del Corder i de l’entesa entre el Consell Comarcal de la Terra Alta (qui lidera l’organització d’aquestes jornades) i la Comissió Organitzadora de la Festa del Vi.

Dels resultats esmentats no costa gaire deduir quin és l’interés comú que persegueix aquesta gran acció col•lectiva que és la Festa del Vi a Gandesa. Estem a les portes d’un canvi que ha de permetre aprofitar l’ampli marge de millora de resultats i demés potencialitats socioeconòmiqes que ofereix un certamen tant consolidat com aquest. Per tot això, és el moment de reconèixer el gran encert de les entitats que formen part de la Comissió Organitzadora en haver promogut aquest entorn tant favorable a través del seu lideratge, compromís i implicació en un interès comú. I també es moment d’admetre una nova responsabilitat per a cadascuna de les entitats que estiguin relacionades amb aquest entorn: la de saber gestionar adequadament i amb generositat allò que s’anomena cooperació.

Nous escenaris, nous horitzons

2011-04-25T20:13:00.007+01:00

A pesar de la generositat que sempre ha caracteritzat la nostra viticultura, la mediterraneitat de la Terra Alta, no ha donat mai, en condicions de conreu tradicionals, vinyes velles amb ceps de grans dimensions físiques. Durant el repòs hivernal, amb les vinyes despullades, hom pot apreciar siluetes anàlogues a copes, ventalls i canelobres de totes les formes imaginables. És així com a partir dels 10 o 15 anys de vida, determinar l’edat d’una plantació tradicional requereix alguna cosa més que prendre mides. Cal fixar-se en les formes i en més coses.

Aquest és el cas de la parcel·la CE193, de 0.2014 hectàrees, situada al bell mig de la Plana terraaltina, enmig de les Cendroses gandesanes, empeltada de Garnatxa blanca sobre Vitis Rupestris durant la campanya 1939/1940. José Vicens, veí de Gandesa amb 70 primaveres a les esquenes, ha cultivat aquesta vinya des de que va casar-se. En aquells temps, la parcel·la “ja era vella”. I sempre ha estat “una parcel·la molt bona per la vinya: no s’hi mor.” M’explicava tot això a peu de vinya. M’interessà el seu cas tant bon punt vaig descobrir que l’edat de la vinya no era fruit d’altra cosa que el pas dels anys (i no d’un error en el Registre Vitivinícola de Catalunya, on consten totes les dades referides) i em va fer saber que li havien concedit els ajuts per abandó definitiu de l’activitat (una de les mesures intervencionistes previstes per la Política Agrària Comuna). Això és arrancar tota l’explotació. Dilluns 11 d’abril, Pepe, que és així com el cridem a Gandesa, va venir a buscar-me i varem improvisar una solemne visita–homenatge a la CE193. L’arrancaven per la tarda, vigilant de preservar íntegre un cep, que ell, visiblement emocionat, m’ensenyà. Se’l vol guardar pel record. I no m’estranya, doncs, la majoria dels pocs més de 200 ceps que encara quedaven són dignes de contemplació. Però aquest és un exemplar únic, que ha assolit un tamany XXL molt poc freqüent aquí.

El cas de la CE193, i el de Pepe, no és aïllat ni nou. I es per això, que l’emotiva visita de l’11 d’abril també em serveix d’excusa per deixar una reflexió sobre la història recent de l’activitat vitivinícola a la Terra Alta i els profunds canvis que està experimentant. No em costa imaginar-me una lectura com la que us proposo tot seguit en alguna reedició del llibre vermell del vi català (Els Vins de Catalunya, 1979, Jaume Ciurana): “Durant el S.XX i els primers anys del S.XXI, a la Terra Alta, la vinya arribà a assolir les 8.000 hectàrees de conreu, un màxim històric de superfície plantada. Avui, l’activitat s’ha redimensionat, adequant-se a la capacitat de fer mercat i de generar valor afegit, dels cellers i convertint les vinyes en preuades catifes escampades arreu de La Plana i l’Altiplà.” Aquesta perspectiva defineix la pèrdua de les vinyes velles, i de superfície vitícola, com un problema relatiu per al sector. Aquest escenari de canvi (també en termes paisatgístics) obliga, de nou i d’una vegada per totes, a dibuixar un horitzó de futur per la vinya i el vi de la Terra Alta.

Virtualitat 27.0 (lo que poden ser les coses)

2011-03-01T20:39:00.001+01:00

El 5 de febrer va fer quatre anys de l’estrena d’aquest modest blog i avui reprenc la publicació després de pràcticament 10 mesos d’inactivitat. Durant aquest temps he constatat tres coses: Primera.- No haver dedicat temps per publicar notes d’opinió de forma més o menys periòdica (qüestió de prioritats). Segona.- Tenir els suficients seguidors, per a que alguns et diguin “a veure si actualitzes, home!”. Tercera.- Haver reflexionat una mica sobre com aprofitar més la web en favor de la meua dedicació professional.

Dec remuntar a la primavera del 2006 per explicar una idea que ha tingut bastant a veure amb els canvis que se poden apreciar en el blog. Cursava lo primer any del MBA i de les sessions de Lideratge Estratègic impartides per María de los Ángeles Gil Estallo em vaig quedar un concepte: la virtualitat. Una idea que m’ha acompanyat des d’aleshores i que, de manera molt especial des de l’any 2009, ha influït moltíssim en la meua tasca professional al CRDOTA i particularment en l’elaboració del Pla Estratègic entorn la Garnatxa blanca que properament se donarà a conèixer públicament.

En la idea que vaig retenir la virtualitat fa referència a la potencialitat de les coses. Les jerarquies, les estructures, les interaccions corporatives i amb l’entorn, les relacions professionals (i personals) entre persones, lo treball, lo coneixement... Un concepte que deu tenir segles de vida, inclús podria ser ancestral, però avui, la seua manifestació s’ha fet més evident que mai. La nova etapa del meu DIARI VITIVINÍCOLA està inspirada en aquesta idea, reflectint la virtualitat en l’entorn més virtual. Espero que les novetats siguin del vostre interès.

L'agricultura a debat

2010-04-16T05:18:00.012+01:00

Soc fill d’un pagès i la meva dedicació professional està estretament relacionada amb l’agricultura i la indústria agroalimentària. El ple monogràfic sobre agricultura celebrat al Parlament el dia 14 d’abril és un bon motiu per reflexionar sobre la situació d’aquest sector al país. A primer cop d’ull, que des del 1998 no es celebrés un ple d’aquestes característiques evidencia dues coses: una situació molt crítica del sector i que l’agricultura sol quedar bastant al marge de l’agenda política.

Aquest sector té moltes particularitats, però comparteix moltes problemàtiques amb els altres; mereix per tant, atenció política de primer nivell. En l’àmbit de les particularitats el pagès i el territori són els dos grans pilars on es sustenta aquest sector i per extensió la indústria de transformació agroalimentària. La imatge que durant anys ha projectat l’agricultor – i l’anomenat món rural- no sempre ha definit amb exactitud el que en realitat és, sinó que més aviat ha contribuït a visualitzar una mancança força evident en part del camp català: la manca de professionalització. La gent que ha crescut i viu en zones rurals, i sobre tot el pagès, és en general gent capaç de desenvolupar vocacions professionals, compromesa amb el territori, humil, amb capacitat de sacrifici, treballadora... Darrera del pagesos s’amaga la persona que fa aquells tomàquets gustosos (que no són els “Raff”, per cert); o el productor dels raïms a partir dels quals es fa un vi blanc singular i excels; i en tot cas gent amb molt bon gust pel menjar, que té molt assumit el concepte de producte de proximitat, de sostenibilitat.... La societat d’avui tenim moltes coses que aprendre dels nostres pagesos.

Tornant a la part millorable del sector, cal dir que no tot es tant negre com fa uns anys. En primer lloc, determinades polítiques de l’administració han propiciat que s’avancés en el camp de la modernització. També és molt bona noticia la gran qualitat i singularitat dels productes del camp català, part important d’ells protegits per indicacions geogràfiques (DO, DOP, IGP...) cosa que suposa una oportunitat a seguir desenvolupant amb la seriositat que toca. En quan a la resta, la pagesia i la gent del seu entorn més pròxim necessita més iniciativa pròpia per avançar en el camí de la professionalització (la formació es molt important) i el món d’empresa. En el cas de les cooperatives (estructures en les que recau una part molt important del sector) es imprescindible més implicació de la propietat en el seu govern i gestió, ja sigui a través dels seus socis més preparats o de professionals externs. Són moltes les accions que es poden fer per arribar a la consecució del valor afegit que proporcioni una renta agrària justa i un adequat desenvolupament de les zones on aquest sector té importants potencialitats econòmiques. Però la clau de la qüestió, que està en la comercialització, necessita la màxima professionalització de l’empresa agrària i/o agroalimentària. Per tot això plantejar mesures estratègiques com reestructuracions del sector, diàleg i acords entre les parts implicades en la cadena de valor, incentius fiscals ... poden quedar com els típics copets a l’esquena que la pagesia ve rebent durant anys per anar sortint del pas i sense resultats en el llarg termini.

Tres vins per celebrar 30 anys

2009-12-30T19:37:00.006+01:00

Dissabte, 27 de desembre vaig complir 30 anys. Fer l’aniversari per aquestes dates té mes inconvenients que avantatges però, aquest any el calendari ha estat generós i ha fet coincidir “el dia” en un esplèndid dissabte. L’efemèride ha estat prou important com per fer alguna cosa especial. Així va ser. La meva deformació professional, però sobretot la passió que un sent per la vinya i el vi, ha fet que aquesta celebració esdevingués ideal per destapar tres vins importants. Tres vins que cal saber apreciar. Tres vins pràcticament esgotats en el mercat. Tots tres són mereixedors d’aquesta nota.

L’ Edetària 2005 DO Terra Alta (blanc; fermentat en bota; garnatxa blanca; 13,5% vol.; Edetària) fou escollit per ser un dels vins més vells de Garnatxa blanca de la DO Terra Alta que a la data exhibeix un estil d’elaboració impecablement refinat; mostra un perfil aromàtic inèdit (destaquen les seves notes fumades, de pedra de calar i sílex; de fruita confitada de la terra, el codonyat; en boca cremós, fresc, equilibrat i llarg); i situa la nostra apreciada Garnatxa blanca de la Terra Alta al nivell dels grans vins blancs del món. L’Edetària blanc 2005 no es un vi fàcil. Es un vi espectacular.

Històric es el qualificatiu que mereix el Vall de Berrús 2001 DO Terra Alta (negre; Garnatxa negra, Samsó i Cabernet Sauvignon; 14,5% vol. ; Covilalba). Es molt possible que aquest vi sigui el millor testimoni de l’excepcional collita 2001 a la DOTA. També es molt possible que la ’01 sigui la millor collita de la dècada que acomiadem, almenys en termes de qualificació (del factor anyada), perquè si considerem el refinament constant que ve experimentant la DOTA, els TA 2007 donaran que parlar. I sinó, temps al temps. D’aspecte net, color roig grana gens evolucionat; aromes finíssims de confitura de fruites vermella (que bona la garnatxa negra) fosos amb notes del sotabosc de la terra més genuí (el romer i el timó) i un pas de boca voluminós, balsàmic i suau. Va ser el gran triomfador de la nit. A més d’històric, potser, irrepetible.

El punt i apart (i el parèntesi) el va marcar el Jean Leon 1979 DO Penedès (negre; gran reserva; Cabernet Sauvignon, 12,5 % vol. ; Jean Leon). Que es sent quan et trobes destapant un vi de la teva quinta? Des del mateix instant que et ve a parar a les mans una d’aquestes ampolles: emoció i curiositat. I ganes de gaudir-lo! Sense perjudici. Brillant i fluid. De color robí prou cobert i amb delicats tons teula. Un vi com una casa. Una casa antiga de poble amb la façana engalanada (elegant i sòbria l’etiqueta amb la reproducció d’un original de Subirachs “Homenatge a Cànova”) i la porta restituïda per poder-hi entrar anys més tard (al febrer del 2002, les 7000 ampolles d’aquest vi foren retapades a mà amb 52 milimetres de suro natural). Una casa on fa anys que no hi entra ningú. Una casa amb un saló moblat d’ebenisteria fina, amb una caixa de cigars que ningú ha fumat tot just damunt de la tauleta del sofà. Una casa que quan obres les finestres hi descobreixes un rebost que encara dispensa algun pot de tomàquet natural en conserva i algunes fruites deshidratades... De nou al carrer, t’adones que has sentit l’olor que fa el temps aturat i et disposes a tastar-ne una mica en boca. Records d’una estructura important, ja molt suavitzada, però amb una acidesa vivíssima que probablement es perllongarà més que el conjunt. Alguns vam retastar-lo fins esgotar-lo tot, fins l’última llàgrima transparent... Memorable.

I quan tot això es va acabar, i abans de seguir amb la festa, et dones compte de la preciositat del color, el gust i sobretot l’aroma i el sabor del vi fi, tots ells capaços d’evocar llocs i pensaments insospitats. I com en la vida, quan alguna cosa
es converteix en quelcom espectacular, històric o memorable, el temps s’atura, s’obre la reflexió i tu decideixes.

Gràcies a tots els que vareu ser-hi. Us mereixeu això i més.

Salut i prosperitat per al 2010!

Origen, qualitat i marca: qüestió de confiança

2009-11-09T11:44:00.005+01:00

Pel que sabem els egipcis van ser els primers en identificar un vi a través de l’etiquetatge. Quatre mil anys després d’aquest fet, encara ens explica moltes coses sobre la percepció d’un dels atributs més valorats pel consumidors: l’origen del vi. La zona geogràfica d’origen del vi és, després del color, el segon atribut més valorat pels consumidors en la tria del vi.

Fa poc més de 50 anys, al 1958, fou acordat l’Arreglo de Lisboa relatiu a la Protecció de les Denominacions d’Origen (DO). Aquí es definí la DO com una indicació geogràfica que serveix per designar un producte originari del territori que li dona nom i que la seva qualitat es deu en exclusiva o essencialment al terrer i als factors culturals que el caracteritzen. Fou el vi per tant, el precursor dels tres extrems més essencials de qualsevol indicació geogràfica: ORIGEN, QUALITAT i MARCA.

L’eslògan que ha d’anar més enllà: vins fins amb cos i ànima
L’ORIGEN de la DO compren una àrea geogràfica delimitada amb uns elements permanents (clima i sòl) que, en caràcter general – i aquest, matís es important-, permeten que la producció assoleixi atributs singulars. La zona de producció te qualitats i potencialitats; i és l’origen de l’oferta. La DO es reconeguda públicament fruit d’això però, creix, persisteix i assoleix èxits a base de grans dosis de voluntat i actuacions decidides i concretes. En el cas de la DO “Terra Alta”, si el terrer constitueix el cos, queda explicat amb escreix això de l’ànima.

Tots són bons, però com de bons?
No es deu confondre origen amb QUALITAT. En el cas del vi, la varietat de raïm, el nivell de producció de raïm per hectàrea, el tipus, les condicions de conservació i les condicions de servei a taula, són variables que permeten explicar la qualitat manifesta d’un vi. La DO té com a missió incidir en aquestes qüestions, perfilant els productes que empara i comercialitza.

Posi’m una copa de “Terra Alta”!
El tercer concepte clau, la MARCA. Col•lectiva? De garantia? Davant de certes indefinicions del dret mercantil, diguem-li marca paraigües. L’ordenació jurídica actual atorga al nom d’una DO la categoria de “be de domini públic”. La marca per tant, es un dels nexes d’unió de la denominació d’origen amb el dret públic i sovint, objecte de controvèrsia en algunes sentències dels tribunals. Però per sobre de tot, la marca, es importantíssima per la seva capacitat de generar confiança. La marca paraigües remet directament a l’origen i la qualitat, complementant els atributs d’un producte que s’acostuma a comercialitzar sota una marca privada. El tàndem marca paraigües – marca privada permet donar certa notorietat a referències comercials amb poques possibilitats de situar-se en el mercat.

En resum...
Per la seva potencia i abast, no es un propòsit fàcil -ni de ràpid assoliment- que en el si d’una DO es reconeguin com a essencials aquestos extrems per a que esdevinguin en eixos centrals del treball que es porta a terme per part de l’administració (a qui correspon el règim de tutela de les DO), dels Consells Reguladors (ens gestors de la DO) i dels operadors inscrits (productors, transformadors, envasadors...). Entorn del producte singular, la DO té capacitat per equilibrar oferta i demanda, prestigiar el seu nom i generar riquesa per als seus operadors i per a tot un territori.

No es deuen oblidar aquestes qüestions en els temps que corren (total liberalització dels mercats, desregulació de potencials de producció, normes d’etiquetatge confuses...). Cal defugir dels habituals i avorrits debats i col•loquis sobre qualitat, promoció, etc... En el cas del vi i de la DO “Terra Alta”, el sector no solucionarà els seus problemes essencials, en canvi la DO té capacitat per millorar el sector. En la conjuntura actual devem, més que mai, reivindicar-nos en els autèntics valors de la DO, tractant i desenvolupant les matèries aquí exposades amb tenacitat i perseverança.

Coldplay, Mozart i vi reescalfat, qüestió de sensibilitat

2009-08-30T18:08:00.005+01:00

Fa pocs dies, durant un dinar de treball, un periodista va soltar-me aquesta: “No es lo mateix escoltar Coldplay o Mozart en un transistor que en un equip d’alta fidelitat”. A finals de l’any passat, un dia de desembre – concretament el dia de la gran ventada - en el transcurs d’una visita a un celler, un vinater natural del Penedès es disposava a comentar-nos un dels seus vins quan a sorpresa meva, del meu pare i del meu germà, va decidir obrir una segona ampolla mentre s’excusava per la qualitat de la primera. El vinater va obrir la segona ampolla al mateix temps que ens explicava que la primera havia estat víctima d’un període de conservació crític durant algunes jornades de fira. Probablement s’havia “reescalfat”.

La primera sentència no es de collita pròpia del periodista, sinó d’un reconegut importador de copes de cristall a Espanya, qui la utilitza per posar en evidència la importància de la copa en el gaudi dels vins. L’actitud del vinater es menys directa, menys intel•ligible, però amb la degustació de la segona ampolla, era evident que l’aroma de la primera – a pesar d’estar també acabada d’obrir- no tenia ni de bon tros la frescor i riquesa de l’ampolla que venia directament del magatzem de producte acabat del celler. Tot i que les diferències eren més que evidents per qualsevol nas una miqueta entrenat, nosaltres, els visitants, havíem donat per excel•lent la primera i d’aquí la nostra sorpresa davant d’aquesta actitud.

Tant el recurs de la comparació – afamat d’odiós – utilitzat per l’importador de copes, com l’actitud manifestada per l’experimentat vinater, em semblen més que atractius per posar de relleu en aquesta nota un aspecte clau en el món del vi: la sensibilitat.

De les diverses entrades que consten al diccionari per la paraula sensible em quedo amb dues: “Capaç d’ésser percebut pels sentits” i “Que es modifica segons els agents o les influències exteriors”. El vi conté tot un seguit de substàncies capaces de estimular els nostres sentits, com per exemple l’alcohol, que proporciona d’entre d’altres coses, una sensació dolça i tèrmica en boca. D’altra banda, tots aquestos estímuls poden veure’s més o menys potenciats per factors externs al vi, com per exemple la temperatura de conservació i/o servei d’un vi o el recipient on ens el bevem. La sensibilitat va lligada a la capacitat de percepció i interpretació que com a individus ens caracteritza. També es evident que tot això es retroalimenta i fa possible l’aprenentatge i el desenvolupament de la sensibilitat de cadascú envers el vi. Aquest mecanisme es aplicable en molts camps. En alguns casos l’efecte d’aquesta retroalimentació no es del tot efectiu en alguns individus, fent que dins de tota la comunitat professional relacionada amb el sector o en consumidors de vi hi hagin autèntics fantasmes capaços de treure suc on no hi ha absolutament res. Després també hi ha d’altres individus que porten a l’extrem tot plegat, fent sovint que el vi s’allunyi del poble i convertint qualsevol situació de consum en quelcom inaccessible.

Arribat a aquest punt, tenir consciència de la sensibilitat entorn del vi, em sembla més interessant que moltes altres qüestions pràctiques. En el llarg termini el desenvolupament d’aquesta consciència a través de la cultura del vi permet disposar d’una experiència que permet entendre el llenguatge en que s’expressa el vi i confeccionar un assortiment de gustos propis. Perquè la sensibilitat pel vi no té perquè entrar en contradicció amb el gustos personals, senzillament ens permetrà xalar amb naturalitat d’aquest gran producte tant arrelat a la nostra cultura.

I per acabar que dir de Coldplay, Mozart, el transistor, l’equip HI-FI, el vinater penedesenc i el vi “reescalfat”? Coldplay podria comparar-se amb un vi negre de color intens, d’aroma afruitat i suau al paladar, de tanins madurs. Res millor que l’expressió d’un “Ranci” de Garnatxa Blanca de la Terra Alta per intentar aproximar-se a lo que seria alguna composició de Mozart. El transistor, un got o copa de plàstic, o de vidre, al que tantes vegades recorrem en la quotidianitat o en situacions improvisades o del que tant s’abusa en el gremi de l’hoteleria i la restauració. L’equip HI-FI seria una bona copa de cristall, lo més polivalent possible, pues l’equalitzador d’un HI-FI sol ocupar poc espai, en canvi tenir una dotzena de diferents tipus de copes (una per blancs, una per rosats, una per negres, una per escumosos, una per vins de licor...) ocupa molt espai i es força car. El vinater penedesenc tot un exemple de sensibilitat. El vi reescalfat representa, per qüestions de logística i tendències, part no menyspreable de l’oferta de vins que els consumidors trobem pel mercat i també un gran pretext per apostar per comprar i consumir producte de proximitat. I per cert, el vi reescalfat era un negre 2005 Priorat de 90 punts Parker. Considerant el viatget que va pegar-se l’ampolla fins arribar a Baltimore (USA), per motius evidents, ni dono 99 a la segona que varem tastar aquell dia.

La garbinada, el foc i la vida rural

2009-07-22T10:07:00.008+01:00

La tragèdia d’Horta de Sant Joan ens ha sacsejat amb força. Ahir el garbí (vent de component sud – est) ens l'ha va jugar. A la Terra Alta aquest vent rep el nom de garbinada. Sol bufar amb menys intensitat de la que ho va fer ahir (i avui) durant els vespres de l’estiu, ajudant a les vinyes a recuperar-se dels càlids dies de juliol i contribuint sense cap dubte a la qualitat i singularitat dels vins emparats per la Denominació d’Origen “Terra Alta”. El vent benefactor es va convertir ahir en botxí. A migdia es donava el foc per gairebé controlat i poc més tard la cortina de fum tornava a ser ben visible des de qualsevol indret de la Plana o l’Altiplà de la Terra Alta.

La gent solem reaccionar quan ens toquen els problemes de prop i la sensibilitat envers la matèria augmenta amb la pèrdua de vides. Es torna a fer evident que necessitem una millor gestió forestal. Per una banda no tenim els boscos suficientment nets. Pocs ramats queden per la zona (i en general a Catalunya) i no es destinen recursos a la neteja dels boscos. També hi ha un altre factor, que tot i que potser no està dins l’àmbit de la gestió forestal, cal considerar: la urbanització de zones forestals. En els darrers anys gent dels nuclis urbans (Catalans o de l’estranger) venen a la Terra Alta en busca del seu paradís. Pel que es veu no tenen prou en instal•lar-se en alguna casa dels cascs urbans dels nostres pobles, volen instal•lar-se en algun mas enmig de la natura, o construir-ne un, o inclús instal•lar-se amb algun tipus de bungalow. Convido a als mateixos interessats a la reflexió sobre si aquest modus vivendi es sostenible. També seria positiu reflexionar si a Catalunya disposem d’una bona ordenació sobre aquest tema. Es obvi que aquesta mala interpretació de la vida rural comporta problemes, també en les tasques d’extinció dels incendis, doncs cal desallotjar masos situats allí on nostre senyor va perdre les espardenyes. A la Terra Alta tothom es benvingut, però la vida rural es una altra cosa.

Breu anàlisi d’una crisi estructural al sector vitivinícola des de la perspectiva del consum de vi en països de tradició productora.

2008-03-13T22:48:00.009+01:00

En els temps que corren el paper que juga el vi en la nostra dieta esta experimentant importants canvis. De la mà del consumidor les noves pautes de consum van marcant un crisi estructural que comporta una retallada del mercat vitivinícola en els països de tradició productora i que està desembocant en una espècie de selecció natural entre els operadors (productors, distribuïdors i també detallistes) d’aquest important sector agroalimentari. La meva visió sobre el tema, tot seguit.

El consum tradicional
Anys enrere, la compra de vins al detall era un dels mitjans més habituals d’omplir “el porró” o “la bota”. El perfil d’aquest tipus de compra responia a una situació de consum habitual i generosa, amb bons tragos des de l’esmorzar fins al sopar, sense descuidar-se un el berenar, per si de cas. El comerciant procurava assegurar-se un subministrament de vins robustos, amb aptitud per suportar els nombrosos trasbalsos en aquesta particular i controvertida cadena de valor. Imagineu, pobre vi: del celler a un envàs de transport, d’aquest a la bota del detallista, de la bota a la garrafa del consumidor, i de la garrafa al porró o directament al got. En les millors circumstàncies (vi ben elaborat i amb raça, màxima higiene i màxima cura en els trasbalsos), arribava a taula un vi orfe – sense identitat-, marejat i sobretot sense l’expressió afruitada, la que ens recorda al sabor del gra de raïm. La ingesta tradicional de vi en els àpats venia a substituir determinades necessitats fisiològiques, com per exemple la set i l’aportació energètica. Aquest ha estat, des de l’antiguitat el perfil majoritari d’entre els consumidors de vi, i també el que ha explicat consums per càpita superiors als 70 litres/persona i any.

En resum, el consum tradicional s’ha caracteritzat per una oferta abundant, de poca qualitat i poc controlada pels ens competents. Fruit d’això la fama dels anomenats “vinaters” ha estat sovint qüestionada, en alguns casos podríem inclús descobrir una versió light (sense sang i d’altres afers, es clar) de la Cosa Nostra. M’explicà Joan Casanova (gran coneixedor dels nostres vins), que per aquestes terres visqué un vinater, que abans de traspassar i de fer el rigorós relleu generacional, digué a l’hereu: “- fill, recorda, del raïm també es pot fer vi. T’ho diu el pare.” En quan a la demanda, tant sols una part minoritària va estar interessada en degustar vins fins, de qualitat reconeguda i procedents d’una cadena de valor més atractiva, sobretot per l’últim de la fila, el viticultor. A més, al llarg de les darreres dècades, la modernització del país i més particularment el desenvolupament de la indústria i distribució agroalimentària, les polítiques sanitàries, i més recentment, el control de la taxa d’alcoholèmia per part de les autoritats de trànsit, han contribuït de manera decisiva a retallar el nombre d’individus amb un perfil tradicional en el consum de vi.

Una nova etapa
Al 2006, el consum a l’estat espanyol estava entorn els 26 litres/persona i any. Els temps canvien, i avui la pauta d’un consum moderat i hedonista ja és la majoritària en els consumidors de vins de la generacions X (>1970) i Y (>1982), com a mínim. Aquest consumidor beu vi per gaudir i descobrir alhora una cultura plena de singularitats i atractius incomparables. Aquest individu demana inquiet un bon vi i exigeix garanties de qualitat al productor mitjançant l’envasat i la certificació. Tampoc es refia de qualsevol marca comercial, ni paga per litre. Per cert, també falta saber com el sector seduirà a les generacions posteriors a les de referència, doncs ja tenim pautes del seu comportament com a consumidors agroalimentaris i en ells el consum de vi també hi té cabuda.

En termes de mercat la nova situació es recolza sobre les millores en la concepció, producció, control administratiu, comunicació de marca i distribució del vi. La concepció i producció miren al consumidor per treballar des de la vinya fins a l’envàs. També situa al viticultor en primera fila. Amb això, i sense esperit de ferir cap sensibilitat, em permeto afirmar que avui, la vitivinicultura està en condicions d’oferir al mercat un vi més sincer i genuí que el venut pels anomenats “vinaters”, el que conserva integrament un perfil d’identitat que va des de l’expressió varietal i/o els aromes i sabors especials – de la bona criança- i en els grans vins, el caràcter de la terra on neixen, l’anomenada expressió del terrer. En quan al control administratiu, deu vetllar pel compliment de la qualitat de l’oferta, i val a dir, que no tot està fet, i encara tenim vins (de taula, amb DO, i d’altres) que arriben al mercat amb impunitat sobre els enganys que consten a l’etiquetatge. La comunicació ja presenta símptomes evidents de posar-se al nivell que exigeix la nova situació, amb campanyes i canals atractius – de la publicitat al sumiller- que arriben a despertar la sensibilitat pel producte. Per últim la distribució és amplia i variada, cada cop més oberta a oferir una amplia cartera de vins per facilitar al consumidor la compra de bons vins en nombrosos canals.

La bona gestió, com a antídot a la crisi
La nova ordenació comunitària (OCM) planteja algunes respostes - algunes més afortunades que d’altres - a aquesta crisi estructural.

En el cas de la DO “Terra Alta” (tercera DO catalana en producció i comercialització de vins tranquils), l’impacte de la crisi ha estat important. La comarca de la Terra Alta, durant segles, es limità a subministrar al mercat tradicional que abans intentava descriure. Entre els vinaters, el “Terra Alta” era sempre el més preuat (i òbviament també el més prostituït i víctima de l’engany). La majoria dels cellers de la Terra Alta sempre han estat a l’altura (amb alguna excepció, es clar) i per tant subministraven bons estàndards de qualitat als comerciants. La transformació iniciada a mitjans dels ’90 i liderada per alguns viticultors i elaboradors, encapçalà la revolució del “Terra Alta”. Aquesta revolució arribà en un bon moment però el ritme d’avenç en aquesta trajectòria ascendent no ha estat mai el desitjable en terminis de temps d’execució. Avui, tenim elements sobre la taula, que fan pensar amb una acceleració del ritme d’aquesta revolució, entre ells una gestió moderna i seriosa liderada amb equilibri entre l’experiència i la preparació professional. La situació que exposo per la DO “Terra Alta” es comparable a d’altres zones i regions, i inclús a d’altres sectors agroalimentaris.

Suposo que em deixo molts aspectes que comentar entorn de la crisi estructural a que em referia, però atenguin que no he mencionat explícitament paraules com preus, sindicats ni organitzacions professionals, empresaris, cooperatives, ni països emergents o d’altres habituals quan s’aborda aquesta qüestió. Sols m’he limitat a parlar de conceptes clau i sobretot del consumidor, és a dir, del qui, en definitiva, cal observar i comprendre per afrontar amb garanties els canvis que van sorgint. Perquè la bona gestió, sempre busca la resposta en el mercat.

Publicat a La Veu de l'Ebre el 23 de febrer de 2008

Vins naturals o confusió al consumidor?

2008-01-07T13:33:00.006+01:00

En els darrers mesos m’he assabentat de l’existència d’una associació francesa que aplega productors i embotelladors d’uns vins que autodenominen “naturals”. Viticultura sense ús de pesticides químics de síntesi, ni herbicides i elaboració del vi sense inoculació de llevats seleccionats i amb limitació, o inclús supressió, de l’ús d’anhídrid sulfurós en la conservació del vi. Segons expliquen a “Les vins naturels”, s’oposen a la normalització per preservar al màxim les qualitats del raïm i l’expressió del terrer en el vi.

Com a llicenciat en enologia, no puc justificar cap tipus de raó tècnica ni sanitària que avali alguns d’aquestos plantejaments. També cal apuntar que “Les vins naturels”, amb poc més de 50 adeptes (amb un celler català), no té cap tipus de reconeixement públic. Inclús soc de l’opinió que aquesta estratègia de producció no cabria en la idea actual del desenvolupament sostenible. Entenc que això pot ser objecte de confusió pel consumidor de vins, pel que voldria puntualitzar alguns aspectes: el vi és un producte obtingut única i exclusivament de la fermentació de raïms i/o mostos; l’ordenació vitivinícola comunitària, estatal i catalana no reconeix cap tipus de producte amb la denominació “vi natural”, si que regula els vins de taula, vins amb denominació d’origen (DO) o inclús vins de finca; l’elaboració tradicional i reglamentària del vi a Europa garanteix al màxim la qualitat i singularitat del producte; i per últim, els autèntics vins de producció ecològica deuen estar certificats – i així ho deuen acreditar en l’etiquetatge- pels organismes competents (a Catalunya el CCPAE).

En definitiva, aquí, a França i a la resta del món, un vi natural serà -en el millor dels casos- un vi de taula sense dret a indicació geogràfica que deu ésser controlat per l’administració en defensa del consumidor.

Publicada al Diari de Tarragona el 14 de gener de 2008

EL COMENTARI. El repte de la producció agrària no és arribar a un alt nivell de desenvolupament de la producció ecològica, sinò aconseguir unes tècniques de conreu autenticament sostenibles.

La calidad en la gestión de las empreses vitivinícolas

2007-02-07T20:23:00.002+01:00

La atomización de operadores en el sector que nos ocupa es una realidad palpable en una amplia mayoría de las regiones vitivinícolas mundiales. Esta peculiaridad se justifica por uno de los atributos identificables en los vinos: el origen. Ahí elementos com el terruño, los factores culturales, las variedades viníferas, etc.…definen un entorno productivo complejo y con resultados teóricamente diferentes a nivel de la apreciación de los vinos por el consumidor. Es decir, des de un punto de vista cualitativo esa atomización puede conducir a la generación de valor añadido.

Muy a pesar del romanticismo que provoca en todo ser vivo el vino, dicha atomización también puede resultar como arma de doble filo, pues en demasiados casos – y España es buen ejemplo – conduce a organizaciones deficitarias en otra cuestión fundamental para la generación de valor: la calidad en la gestión. En unos casos, esta atomización compromete la posibilidad de disponer de la dimensión empresarial necesaria para implantar estructuras de gestión. En otros, a pesar de existir una dimensión adecuada, todavía no se ha adquirido esta perspectiva. De ese modo no es difícil encontrar explotaciones vitícolas y/o bodegas con un claro déficit de planificación y superestructuras de gestión, todo ello bien orientado al logro de objetivos cuantificables y que repercutan en la cuenta de resultados y en el beneficio para el cliente. Parece que en el sector vitivinícola hemos hablado mucho del producto y poco de lo demás.

En los últimos 20 años, si atendemos al caso español nos encontramos con una excelente evolución de la calidad en términos enológicos; en los últimos 10 hemos empezado a pensar en integrar la gestión vitícola con la enológica; y ahora, con todavía camino por recorrer en ese ámbito estamos llegando a unos niveles de calidad de producto impensables hace pocos años. ¿Pero de que nos puede servir un buen producto si fallamos en lo demás? ¿Estamos realmente preparados para operar con éxito en un entorno extremadamente competitivo, cambiante y global?

La excelencia en la gestión empresarial todavía no se ha generalizado en el sector vitivinícola español y puede considerar-se como uno de los factores determinantes para la supervivencia el sector. ¿Cuantas explotaciones y/o bodegas todavía carecen de estos requisitos? ¿Cuanta producción está en sus manos? Deberíamos poner en consideración lo que realmente hace el sector en el ámbito de la gestión empresarial y veríamos que todavía se dejan muchos aspectos al azar, sin planificación alguna. Hay casos ejemplares de excelencia en la gestión en las principales regiones vitivinícolas de España y por tanto ejemplos a seguir. Estos, efectivamente, van por delante.

La millor cuina del món (carta publicada a La Vanguardia el 15/12/2006)

2007-02-05T20:43:00.002+01:00

En els darrers “30 minuts” i sota el títol “Ambaixadors del gust” varem poder gaudir d’un excel·lent reportatge dedicat a l’impacte de les creacions culinàries de diversos xefs de l’estat. Havent fet la digestió, hem quedo amb dos coses. La primera de la mà de Ferran Adrià: “la millor cuina del món”, referint-se a Espanya i França, “sorgeix dels millors productes del món”, que sorgeixen de l’agricultura. La segona de l’elevada valorització dels productes agroalimentaris amb indicació geogràfica reconeguda experimentada en l’estat de Califòrnia. De la primera dedueixo el pes específic i l’impacte de l’agricultura i indústria agroalimentària al nostre país, que deu superar de bon tros les xifres del PIB de l’agricultura. De la segona, tant sols una consideració: a casa nostra hem d’aprendre a valorar i respectar més les denominacions d’origen (D.O.), com a símbol de garantia i qualitat del consumidor. Desconec els indicadors utilitzats pel Govern a l’hora de prioritzar i orientar les polítiques, però sense cap dubte el PIB del sector agrícola no es correspon amb lo que realment es capaç de generar el sector: cuina, turisme, paisatge i moltes més coses. Si més no durant la campanya no varem sentir parlar gens d’agricultura, inclús en algun mitja del país es descuidaren la corresponen conselleria. Sembla ser que el nou nom del Departament (Agricultura, Alimentació i Acció Rural) presenta una millor lectura. Per tant prenguin nota, no sigui cas que en els millors restaurants del país, es quedi el celler i el rebost ben buit.